Llescar una ceba
i cercar-ne el brot.
Un vulgar pèsol
(vulgar i nacarat i resplendent),
el que restà de llevar
la poesia
al que no em deixava estar despert.
Poesia, o una cuirassa càlcica
que assenyala l’hipocentre
de tot moviment.
Esclaus llenyataires
Vindran el llenyataire i el bruixot, vindran la moto-serra i els bitllets, i et tallaran les arrels. Sortirà barata, l’operació. Estaràs orgullosíssim del resultat: una copa ben alta per brindar la llibertat de no tenir arrels, d’existir des de la soca.
Vindrà el temps, anirà venint… I quan n’hagi vingut prou, veuràs que no t’alimentes, que falta quelcom. Que quan la brisa bufa, sovint et fa caure. Que per seguir menjant has d’aprendre a tallar arbres. Que la pluja ja no et fa feliç, i fins i tot l’has transformada en àcid. I si pots ser moto-serra o bitllet, aclamaràs aquesta regla per vergonya de no voler aclamar-te a tu, per vergonya de la teva derrota. Passaràs per tubs i canonades, els habitaràs. T’adaptaràs als qui van maleir-te el dia zero.
I quan et parlin d’arrels i d’aigua i d’aire i de verd i de terra ferma, només sabràs mirar cap enlloc, només sabràs brindar les branques ortopèdiques farcides de polímers i fixadors. Que creixi l’aeroport, que volin els avions, que la pressa devori la calma!
Potser no arriba el dia en què vegis que abans de néixer eres tan sols llenya a punt de brostar. Potser no arriba el dia en què recordis que vas passar de ser infant a ser esclau de les ventades.
Et regalo un bocí de meteorit
que mai no sabràs.
Tampoc reconeguérem el colibrí
quan no volava.
Certeses
El pati de columnes
per on s’enfila el fum
en té una de pedra.
S’agafen fort les ungles de l’heura
a allò que l’ha dolgut.
Si creix amunt és perquè avança
a les palpentes.
Llengua de foc
Al contenidor
Vòmit dissolt en baves malaltes
regalimava pel coll.
Demanava eutanàsia.
Guardava al budell
la nafra, rasclets per l’esòfag,
anys d’escorcolls,
el buit que deixava la nàusea.
Demanava eutanàsia
i ningú se’n cuidava.
Cada nit desfilaven
noms estripats
escodrinyant-li menjar
i ningú se’n cuidava.
I ara que és llar de fogonades,
tots l’esguardem.
Ara que no pot contar
que inspirava espurnes,
que ha après a parlar
la llengua de les flames.
Comburent
La sobredosi de solitud
no explota, consumeix
el rivet rogenc de l’esperança.
El pulmó sec del roure.
En el papir negre
hi xiula l’aire.
Emet un clam entretallat.
L’arrel era racional.
Les fulles han sortit daurades.
A què es vinclen
el tronc i els seus conductes d’enigma?
Vaig pensar el núvol
encastat en algun punt
ignorant de distàncies. El vent
esborrifaria l’ombra
que el sol li perfilés.
Innombrables postes, algunes
amagades al clatell, han apagat
amb majestat d’horitzó la pressa
per perseguir-lo.
Jo,
ignorant de temps, sé
que avui
el tinc més a la vora
i als meus ulls
hi viu la felicitat
de les estrelles constel·lant-se.
Però la música d’abans
de pensar el cel
– de quan el veia –
encara em diu que no cal
que arribi enlloc, que una petjada
humida de vegades t’indica
que voles.
Obstacles
I si m’encanta l’olor de
calç a les mans i el
sabor de ferro a la llengua?
En un oasi
vaig decidir mossegar-me:
ser pedra i ser àncora.
Les dunes del desert
ja fa anys que no són elles.
per sempre
Hi ha capítols
que es recorden
per sempre.
Alguna pàgina
l’he plegada
tretze cops
microscòpicament
perquè no s’hi filtrin
els àcids gàstrics
un cop me l’empassi.
Si encaixes
l’orella
al meu ventre
sentiràs la remor onírica
que fan els seus fòssils
quan se’m belluguen
dins l’estómac.
Xiuxiuejos i ressons 